miércoles, 18 de noviembre de 2009

Bus 64

.

Transeúnte: adj. Fil. Que se produce por el agente de tal suerte que el efecto pasa o se termina fuera de él mismo.




.


Carta publicada en las "Cartas al director" de La Vanguardia del 27 de octubre de 2009:

Ir en bus me salvó la vida
Desde éstas páginas quiero dar las gracias a una desconocida, supongo que doctora...


Soy una transeúnte más, miope como tantos otros, intentando ver algo más allá de lo que ven mis ojos. ¿Que alcanzará a ver un Trasto?



El escritor ve lectores, el diputado, carnaza.
El mossén vé pecadores y yo veo a ésa muchacha.


Y miro al resto de viajeros del bus imaginando qué ven cada uno de ellos.



El revisor ve billetes. El sacamuelas ve dientes.
El carnicero, filetes y la ramera clientes.

Y deseo que Gloria siga mirando a los transeúntes como a íntimos desconocidos.



Los médicos ven enfermos, los camareros, cafés;
y yo sólo la veo a ella. La bella que no me ve.


Y deseo que Montse siga cogiendo el bus 64 durante muchos años.



De reojo se miran, de lejos se tocan,
se huelen, se evitan, se ignoran, se rozan...



Y sigo mirando y dejándome mirar, oliendo, rozando, intentando ver más.



La bella ve que la miran y el feo ve que no está
solo en este mundo que viene y va.




Y sigo preguntándome e imaginando qué verán el resto de viajeros. De la periferia al centro. Del centro a la periferia...



Y en el traqueteo de éste bus hipnótico
cada cual se inventa la suerte del prójimo...




Y que hubiera sido pasado si gente a la que conozco y a la que quiero se hubiese topado con una Gloria en el bus 64...
.
.


miércoles, 4 de noviembre de 2009

Serenament

De entre els meus amics tú tens el rècord de cims, el Canigó, el Montcau, el Turó de l'Home, la Pica d'Estats...

De entre els meus amics tens els rècord de curses, de marxes, de rutes, la Matagalls-Montserrat, el Camino de Santiago, la Romànica de Navàs, la Montserrat-Reus...

De entre els meus amics ets potser la que mes pressa ha tingut...

Egoísta com soc, per mi la teva amistat ha estat un privilegi, una sort i un orgull del que he fardat sempre que he pogut, desitjant que se m'encomanés alguna cosa de la teva essència.

T'he plorat.

Molt.

Perque necessito plorar-te ara que plorar-te no em fa sentir malament. Per tot el que no t'he dit. Per tot el que no he fet amb tú.

I no sé ben bé que faig avui escrivint aixó, ara que ja no hi ets. Pero es que no puc deixar de pensar en tú.

Serenament has començat la teva darrera "marxa" cap als cims, sense motxilla, totalment nua, deixant el envàs malaltís i esquerdat a la terra baixa. I sense el envàs trencat i plé de remeis que no van servir perqué el mal no s'escampés, ja no et fan nosa els ossos, ni el cap, ni perderàs mai mes el equilibri.

Serenament et desitjo la millor pujada, i tot el sol i una mica de vent quan arribis a dalt. I a la nit freda un cel plè d'estrelles.

I un núvol blanc com el que va cantar Llach poc abans de que el teu cos es convertís en cendra.



Serenament, Elvira... només així et deixo que ara em deixis.


2 de Novembre de 2009



.