Serenament

De entre els meus amics tú tens el rècord de cims, el Canigó, el Montcau, el Turó de l'Home, la Pica d'Estats...

De entre els meus amics tens els rècord de curses, de marxes, de rutes, la Matagalls-Montserrat, el Camino de Santiago, la Romànica de Navàs, la Montserrat-Reus...

De entre els meus amics ets potser la que mes pressa ha tingut...

Egoísta com soc, per mi la teva amistat ha estat un privilegi, una sort i un orgull del que he fardat sempre que he pogut, desitjant que se m'encomanés alguna cosa de la teva essència.

T'he plorat.

Molt.

Perque necessito plorar-te ara que plorar-te no em fa sentir malament. Per tot el que no t'he dit. Per tot el que no he fet amb tú.

I no sé ben bé que faig avui escrivint aixó, ara que ja no hi ets. Pero es que no puc deixar de pensar en tú.

Serenament has començat la teva darrera "marxa" cap als cims, sense motxilla, totalment nua, deixant el envàs malaltís i esquerdat a la terra baixa. I sense el envàs trencat i plé de remeis que no van servir perqué el mal no s'escampés, ja no et fan nosa els ossos, ni el cap, ni perderàs mai mes el equilibri.

Serenament et desitjo la millor pujada, i tot el sol i una mica de vent quan arribis a dalt. I a la nit freda un cel plè d'estrelles.

I un núvol blanc com el que va cantar Llach poc abans de que el teu cos es convertís en cendra.



Serenament, Elvira... només així et deixo que ara em deixis.

2 de Novembre de 2009



.